TEIXIT DE RECOBRIMENT

Aquests teixits recobreixen i protegeixen les parts externes de la planta. Les seves principals missions són les següents:

• Regulació hídrica. A la part subterrània de la planta, aquests teixits faciliten l’absorció d’aigua, i a la part aèria eviten un dessecament excessiu, a la vegada que permeten l’intercanvi de gasos necessaris per a la fotosíntesis i la respiració.
• Protecció contra organismes fitòfags. La sequedat del recobriment aeri impedeix la germinació d’espores de fongs i bactèries, i la seva duresa dificulta el mastegament o perforació que practiquen els insectes. Fins i tot, a vegades, apareixen adaptacions per impedir o disminuir la ingestió de la planta per animals herbívors. En general, les plantes produeixen excedents de biomassa, el que permet la seva supervivència encara que els fitòfags (del grec “phito”: planta, i “fagos”: menjar) hagin consumit una part d’aquesta biomassa. Però, la supervivència d’un grup més o menys nombrós d’individus perilla quan es trenca l’equilibri entre el vegetal i el fitòfag. Això  succeeix quan s’incrementa amb excés la població del fitòfag (donant lloc a plagues i malalties), o quan s’incrementa la població d’animals herbívors de tal manera que no donen temps a la planta a recuperar-se.
• Protecció selectiva contra la radiació solar. El teixit de recobriment protegeix de l’excés de radiació infraroja i ultraviolada, que poden causar danys per sobreescalfament i desnaturalització de la clorofil·la, respectivament.

L’ epidermis és el teixit de recobriment de les plantes herbàcies i algunes llenyoses (palmeres i altres monocotiledònies perennes); en les demés plantes llenyoses l’epidermis és substituïda per la peridermes, que és el teixit de recobriment dels teixits secundaris. L’epidermis, constituïda generalment per una sola capa de cèl·lules, a la part superficial forma la cutícula, constituïda majoritàriament per cutina, substància que confereix a aquesta coberta unes qualitats peculiars: és hidròfuga i indigerible, impedeix la sortida de l’aigua de les cèl·lules i reflecteix l’excés de radiació solar. En ocasions aquesta acció protectora es reforça amb ceres.

La continuïtat de la cutícula s’interromp als estomes (del grec “estoma”: boca), estructures formades per unes cèl·lules que controlen l’obertura i el tancament d’un orifici anomenat ostíol (del llatí “ostium”: porta), per on tenen lloc l’ intercanvi gasós amb l’exterior (diòxid de carboni procedent de l’exterior, i oxigen i vapor d’aigua procedent de l’interior). Els estomes es situen en totes les parts verdes de la planta, encara que abunden més a les fulles.

Els pèls són cèl·lules epidèrmiques que es formen a totes les parts de la planta. Quan són molt abundants contribueixen a reduir la transpiració, dificulten el moviment dels insectes fitòfags i eviten que les espores dels patògens arribin a la superfície dels òrgans. Alguns pèls segreguen substàncies diverses: aromàtiques (romaní, farigola), urticants (ortiga).

L’ epidermis de l’arrel conté els pèls radicals, que serveixen per a l’absorció d’aigua i nutrients. Són molt nombrosos i moren als pocs dies de la seva formació, sent reemplaçats per nous pèls que es van diferenciant a les proximitats de l’àpex.

El peridermes està constituït per cèl·lules les parets de les quals tenen una gran acumulació de súber o suro. Posteriorment el protoplast d’aquestes cèl·lules desapareix, quedant només les parets suberitzades, que formen un conjunt anomenat súber, impermeable i amb gran resistència a l’atac d’enzims. El súber té una espessor considerable en algunes espècies (alzina surera, alzina, roure), mentre que en altres és més prim i desprèn en forma de plaques (bedoll, plataner, eucaliptus). El suro comercial, que és el súber del bedoll, protegeix a la planta dels incendis forestals, ja que les gemmes poden brotar després de l’ incendi. L’escorça del pi només protegeix quan el foc es produeix al terra, sense arribar a les copes dels arbres.