El xilema (del grec “xylon”: fusta) és el
teixit encarregat de la conducció de la saba bruta. A les fulles i a les tiges
i arrels joves es forma xilema primari. A les tiges velles i al coll (zona de
transició de l’arrel a la tija) es forma xilema secundari, que constitueix la
fusta.
Als arbres que tenen repòs hivernal, el xilema
que es forma a la primavera és menys dens que el format a la tardor, per el
motiu del qual la nova cpaa de fusta formada a la primavera té una tonalitat
diferent a la que es va formar a la tardor anterio, el que dóna lloc al anells de creixement que s’observen a la
secció transversal de l tronc, que permeten conèixer l’edat de l’arbre. Les plantes
que creixen en zones clima favorable durant tot l’any no presenten aquesta
diferència anular.
Segons les seves característiques funcionals,
al xilema secundari es diferencien dues zones:
- Albeca. Té un color clar i ocupa els anells més externs.
- Duramen. Sol tenir un clor més fosc i ocupa els anells interiors.
Quan s’interromp la columna d’aigua en els
elements conductors, aquests deixen de funcionar com a tals, ja que normalment
no es recupera la facultat de transportar. Aquesta facultat dura més o menys
temps: en condicions de sequera l’ interrupció del transport en pot produir en
el primer any de la seva formació, mentre que en el clima plujós el transport
de saba perdura diversos anys. Generalment els anells més exteriors de l’albeca
són funcionals, mentre que els interiors deixen de ser-ho. Les cèl·lules del
duramen han perdut la capacitat de transport, i la seva missió principal
consisteix en contribuir a sostenir la part aèria de la planta.
A partir d’una certa edat de l’arbre la part més
interior de l’albeca es va transformant en duramen, amb el qual augmenta progressivament
de volum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada