MERISTEMES

Durant la germinació les cèl·lules de l’embrió experimenten una sèrie de divisions que donen lloc a la diferenciació entre l’arrel i la tija. Una vegada diferenciades aquestes dues estructures, al extrems de les dues romanen uns conjunts de cèl·lules amb gran activitat reproductora que perdura durant tota la vida de la planta.

Aquests conjunts de cèl·lules constitueixen els teixits formadors o meristemes (del grec “merizo”: dividir), que en realitat es comporten com uns teixits embrionaris permanents.

Els meristemes són els teixits vegetals encarregats de formar els altres teixits vegetals de la planta. Aquesta capacitat perdura durant tota la vida de la planta -encara que puguin existir períodes de descans- i per això les plantes adultes tenen teixits adults i teixits juvenils, a diferència dels animals, el creixement dels quals es para a l’arribar a l’estat adult.

La divisió cel·lular es realitza amb un ritme i organització precisos, determinats genèticament a cada espècie. Al dividir-se cada cèl·lula meristemàtica origina unes altres dues: una d’elles queda com meristemàtica i l’altra evoluciona cap a una diferenciació que es fa més prominent quan més s’allunya del punt original. La posició d’aquestes últimes cèl·lules dintre de la planta condiciona la seva evolució posterior, ja que la informació que reben de les cèl·lules veïnes serveix de guia per que es produeixin diferenciacions acords amb la missió que han d’exercir: conducció, secreció, etc.

Les cèl·lules dels meristemes són totipotents, és a dir, que les cèl·lules derivades d’elles poden diferenciar-se per originar qualsevol teixit de la planta. Per exemple, les cèl·lules que deriven dels meristemes apicals de la tija produeixen fulles, però en determinades condicions poden produir arrels.

Segons el seu origen, els meristemes es classifiquen en:

• Primaris. Procedeixen directament de les cèl·lules embrionàries i originen teixits primaris. Són els responsables, sobre tot, del creixement en longitud.
• Secundaris. Procedeixen de cèl·lules que han mantingut la seva condició reproductora , o que ja havien arribat a una determinada diferenciació i retornen a nou a la seva condició embrionària. Originen teixits secundaris i són responsables del creixement en grossor.

Segons la posició que ocupen a la plant, els meristemes es classifiquen en:

• Apicals. Situats als extrems de la tija i l’arrel.
• Intercalars. Situats a l’exterior de la planta, però en posició no apical.
• Laterals. Es situen a la zona perifèrica al llarg de la tija o de l’arrel, formant uns anells concèntrics.

Els meristemes apicals de tija originen cèl·lules que posteriorment es diferencien en fulles i altres teixits. Els punts on es situen les fulles s’anomenen nusos; la zona compresa entre dos nusos s’anomena entrenús.

Els meristemes situats als entrenusos són els que aporten el major creixement en longitud, de manera que si aquests meristemes no s’activen es produeixen plantes nanes.

Els meristemes secundaris, propis de les plantes llenyoses, són de dues classes:

• Càmbium.  És el més interior. Origina els teixits conductors: el vasos llenyosos fins al centre (tronc) i els vasos liberians (líber) fins a fora. A les regions amb èpoques desfavorables per l’activitat biològica, el càmbium interromp la seva activitat temporalment, per reiniciar-la en èpoques favorables. Això origina que la fusta d’algunes espècies presenti uns anells concèntrics, que es corresponen cadascun d’ells amb el creixement en grossor durant l’estació favorable anual.
• Fel·logen (del grec “phellos”: suro, “genea”: origen). És el més periòdic. Origina fins a l’exterior un teixit protector (súber o suro) i en direcció a l’interior un parènquima d’escorça.