Les fulles:

Les fulles normals:

Les fulles normals són verdes, de forma laminar i consistència herbàcia. Realitzen dos importants funcions: La fotosíntesis, destinada a elaborar matèria  orgànica, i la transpiració, mitjans el qual s’elimina el excés de aigua absorbida per les arrels. La forma laminar de la fulla permet incrementar la seva superfície per facilitar la captació de la llum solar i els intercanvis gasosos amb la atmosfera.

En una fulla normal s’hi diferencien tres parts:

• Limbe: És la part aplanada. Està recorreguda per nervis, que formen el sistema conductor.

• Pecíol: És la cua de la fulla.

• Base: És la zona que uneix la fulla am b la tija.

Segons la seva duració les fulles poden ser:

-Perennes: Es mantenen funcionals durant dos o més anys.

-Caduques: Són funcionals durant un període anual.
 

Segons si el limbe està format per una o varies lamines, les fulles es classifiquen així:

-Simples: El limbe conte nomes una sola lamina.

-Compostes: El limbe conte varies lamines.

BIBLIOGRAFIA

AUTOR: Fuentes Yagüe, José Luis
TÍTOL: Iniciación a la botánica

D'aquest llibre és d'on traiem part de la informació.

A les entrades en que no utilitzem informació del llibre, ja indicarem la bibliografia.

Calssificació de les tiges:

La duració de les tiges sol coincidir amb la vida de les plantes. Segons aquests criteris, les plantes es classifiquen en: anuals, bisanuals i perennes.

• Plantes anuals:  Són aquelles que desenvolupen un cicle vital (germinació, creixement, floració i fructificació) durant un període únic, dintre de la estació favorable de l’any. Duran l’estiu la planta mor, quedant únicament la llavor.
• Plantes bisanuals: Són aquelles que necessiten dos anys per completar un cicle vital. Durant el primer any acumulen reserves, que s’utilitzen durant el segon any per produir llavors.
• Plantes perennes: Són aquelles que viuen molts anys.

___________________________________________________________________

• Rizomes: posseeixen unes escames protectores y unes arrels adventícies. Quan passa l’ivern les gemmes originen brots que surten a l’exterior i a vegades adquireixen un gran mida .
• Tubercles: Són porcions de tija subterrània que emmagatzemen una quantitat de reserves.

• Bulbs: Tenen una tija ( curta, pel general) amb arrels a la part inferior y una gemma en la part superior, protegida pe unes fulles que emmagatzemen substancies de reserva.
• Algunes tiges àrees reben noms especials :

-Tronc: És la tija ramificada dels arbres i arbustos.              

- Canya: Tija cilíndrica amb els nusos molt marcats.                            

- Espina:  Tija modificada que adquireix una forma punteguda.

Les gemmes:

Les gemmes són unes estructures on els teixits meristemàtics es protegeixen del fred, la dessecació o l'atac dels insectes, i que donen lloc a la formació de nous brots quan les condicions ambientals tornen a ser adequades.
En realitat una gemma es un brot en miniatura, on els seus òrgans solen estar protegits per unes fulles especials, que són lesescates. En la maduresa de la planta algunes gemmes, en lloc d'originar òrgans vegetatius donen lloc a òrgans reproductius.
Les gemmes es classifiquen en:

-Apicals o terminals: Situades als extrems dels brots. Són les encarregades de prolongar l'eix dels brots.

-Axil·lars o laterals: Situats als laterals de les fulles. Donen lloc a les ramificacions laterals.

-Adventícies: Es formen en llocs no habituals on s'han produït una important acumulació de saba.

Les gemmes poden estar en activitat o en repòs. Quan el període de repòs dura més d'una estació o un any, es diu que la gemma esta en estat latent o dorment. Segons els diferents òrgans que originen quan entren en activitat, les gemmes es classifiquen en:

- Gemmes vegetatives o de fusta: Originen brots amb fulles.

- Gemmes florals o botons florals: Originen brots amb flors.

- Gemmes mixtes: Originen brots amb flors i fulles

La tija:

La tija compren la part aèria de les plantes vasculars. En ell es situen les gemmes, que donen lloc a ramificacions de la tija, i uns òrgans de forma laminar, que són les fulles. Els nusos són els llocs on s'insereixen les fulles. Els entrenusos són les porcions de tija compreses entre dos nusos.
Algunes plantes tenen la tija tan curta que sembla no existir, i les seves fulles creixen molt juntes tocant el sòl.
Les principals funcions de la tija consisteixen en sustentar l'estructura aèria de la planta i conduir la saba al seu destí: la saba bruta ( composta per aigua i sals minerals) des de les arrels dins als òrgans fotosintetitzadors, i la saba elaborada ( que conté els productes resultants de la fotosíntesi) des de els òrgans fotosintetitzadors fins tots els òrgans de les plantes.

Morfologia de l'arrel:

L'arrel consta de les següents parts:
-Còfia: És una espècie de didal situat a l'extrem inferior, s'encarrega de protegir al meristema apical dels cops que es pot donar contra el sòl.
-Zona de creixement: En ella té lloc el creixement de les cèl·lules que es formen en el meristema apical.
- Zona pilífera: Conté nombrosos pèls, curts i fins que absorbeixen l'aigua i les sals minerals. Aquesta zona es trasllada contínuament fins el extrem de l'arrel, ja que l'activitat dels pèls absorbents dura uns pocs dies. En la proximitat de la zona de creixement es van formant contínuament nous pèls absorbents, al mateix temps que els més allunyats de la zona moren i es desprenen.
- Zona suberosa: És la zona més pròxima a la base de la tija. Està recoberta de súber, que substitueix als pèls absorbents quan aquests s'han desprès. En aquesta zona es formen les arrels laterals.

Nòduls radicals i micorizes:
Les plantes utilitzen el nitrogen contingut en el sòl, però no poden utilitzar directament el nitrogen de l'aire. Només algunes plantes poden fer-ho per mitjà d'alguns microorganismes que viuen en simbiosi amb elles. El microorganisme simbiont envaeix l'arrel de la planta a través dels pèls absorbents provocant una proliferació dels teixits interns ( Nòduls radicals ) , on el microorganisme absorbeix el nitrogen atmosfèric amb l'ajuda de l'energia subministrada per la planta.

ANATOMIA: 2 Els òrgans de les plantes

L'arrel:

L'arrel és l'òrgan subterrani de les plantes vasculars. Les seves principals funcions consisteixen en fixar la planta al sòl i absorbir l'aigua i les sals minerals contingudes en el sòl.
En moltes plantes es formen una o varies arrels primàries, que surten de la tija, i varies arrels més petites anomenades arrels secundaries,que surten des de l'arrel o arrels primàries. Al mateix temps, de les arrels secundaries també surten d'altres més petites, i així consecutivament. El conjunt de totes les arrels d'una planta constitueixen el sistema radical.

ALTRES ESTRUCTURES I CÈL·LULES SECRETORES

Els hidatodes (del grec “hidatodes”: aquós), situats a l’àpex o els marges de les fulles secreten aigua mitjançant un procés anomenat gutació (del llatí “gutare”: gotejar). Són propis de les plantes que viuen en ambients humits.

Els nectaris secreten el nèctar (del grec “nèctar”: beguda dels déus), solució ensucrada que atrau als animals pol·linitzadors.

Els pèls urticants secreten histamina a altres substàncies que provoquen inflamacions al animals que contacten amb ells. Els més característica són els de l’ortiga.

Els osmòfors (del grec “osmos”: impuls, i “phoros”: portador) secreten substàncies d’olors atraients, per facilitar la pol·linització per insectes.

Les cèl·lules taníferes secreten tanins, substàncies molt astringents que disminueixen la digestibilitat quan són ingerides per els animals herbívors.

Les plantes aromàtiques secreten olis essencials, volàtils, que surten a l’exterior a través dels estomes. Alguns d’ells espanten als insectes fitòfags.

Algunes poques espècies (com Drosera) tenen unes glàndules digestives capaces de digerir a patits animals que capturen. Amb això, aquestes plantes –que són fotosintètiques- obtenen algun complement nutritiu que no poden obtenir en els sòls pobres d’on habiten. 

CANALS RESINÍFERS

Aquests canals secreten la resina (formada per una barreja d’àcids resínics, olis, alcohols, etc.) la seva missió consisteix a defensar a la planta davant d’insectes fitòfags i fongs.

Els canals resinífers són molt abundants a les coníferes. Als pins, els més abundants es localitzen al xilema, a la zona de transició entre el tronc d’avanç i el tronc tardà. La seva secreció és la resina, de la seva destil·lació surten l’aiguarràs (utilitzat coma a dissolvent de pintures i per a la síntesi de diversos productes: lubricants, medicaments, aromatitzants, etc.) i la colofònia (utilitzada per a la fabricació de tints, sabors, coles, etc.). L’explotació del pi resiner (Pinus pinaster) ha estat orientada a l’obtenció de resina, encara que en l’actualitat aquesta practica quasi bé ja no es realitza, ja que la síntesi de productes similars al obtinguts de la resina resulta més barata a partir de petroli.

LATICÍFERS

Els laticífers secreten làtex, una barreja de diversos compostos (carbohidrats, alcaloides, olis, etc.) la seva missió consisteix a protegir a la planta de l’atac dels fitòfags. En alguns casos el laticífer està format per una sola cèl·lula molt llarga, com succeeix en el cànem, l’ortiga, la figuera, etc., mentre que en altres està format per una agrupació de cèl·lules, com succeeix a Achras sapota (d’on s’obté la goma natural de mastegar), l’adormidora (que secreta l’opi, d’on s’obté la morfina) i Hevea brasiliensis (que secreta un làtex que conté una quarta part de cautxú.

TEIXITS SECRETORS

Aquests teixits estan formats per cèl·lules amb capacitat de sintetitzar substàncies que no s’incorporen al metabolisme fonamenta. Aquestes substàncies, unes vegades s’acumulen i d’altres s’expulsen mitjançant un procés de secreció; entre elles s’inclouen olis, carotenoides, cautxú i resines. En alguns casos s’elaboren productes anomenats aleoquímics (del grec “alelos”: un davant de l’altre), que actuen sobre altres espècies animals o vegetals. És el cas, per exemple, de les substàncies que atrauen als insectes pol·linitzadors o  aquelles altres que donen mal sabor als teixits per impedir que siguin consumits pels animals herbívors.

D’acord amb la funció que duen a terme i la naturalesa dels productes secretats, els teixits secretors es poden classificar així: laticífers, canals resinífers i altres estructures i cèl·lules secretores.

Documental: En la mente de las plantas

Descripción del documental

En los últimos años, un pequeño grupo de investigadores de Alemania, Austria, Alemania, Italia, Reino Unido, Japón, Sudáfrica y Estados Unidos ha desarrollado un nuevo campo de investigación: la neurobiologí­a de las plantas. Y lo cierto es que sus descubrimientos están modificando los lí­mites conocidos entre el reino animal y el vegetal ya que han descubierto que las plantas son capaces de desarrollar el proceso cognitivo, algo que hasta ahora sólo se atribuí­a a seres humanos y animales. Según ellos, las plantas son capaces de sentir su entorno y recordar la información proporcionada por sus percepciones y son capaces de reaccionar en consecuencia. Algunas, incluso, pueden comunicarse y defenderse conjuntamente contra los depredadores. Los árboles de Acacia en Sudáfrica, por ejemplo, reaccionan y se defienden contra los depredadores mediante la comunicación con los demás y el desarrollo de una defensa común. Pero, si las plantas pueden moverse y sentir, ¿podrán también pensar? No se pierdan este documental que Odisea les presenta que cambiará por completo los conocimientos que tení­an hasta hoy sobre las plantas.


A partir del minut 23:00 comença a parlar sobre la música i les plantes.
Deixo aquí l'enllaç:
En la mente de las plantas

I aquí un altre enllaç que explica el contingut del vídeo amb claredat:
http://www.elblogalternativo.com/2010/04/02/en-la-mente-de-las-plantas-documental-sobre-la-inteligencia-del-mundo-vegetal/

TEIXIT DE RECOBRIMENT

Aquests teixits recobreixen i protegeixen les parts externes de la planta. Les seves principals missions són les següents:

• Regulació hídrica. A la part subterrània de la planta, aquests teixits faciliten l’absorció d’aigua, i a la part aèria eviten un dessecament excessiu, a la vegada que permeten l’intercanvi de gasos necessaris per a la fotosíntesis i la respiració.
• Protecció contra organismes fitòfags. La sequedat del recobriment aeri impedeix la germinació d’espores de fongs i bactèries, i la seva duresa dificulta el mastegament o perforació que practiquen els insectes. Fins i tot, a vegades, apareixen adaptacions per impedir o disminuir la ingestió de la planta per animals herbívors. En general, les plantes produeixen excedents de biomassa, el que permet la seva supervivència encara que els fitòfags (del grec “phito”: planta, i “fagos”: menjar) hagin consumit una part d’aquesta biomassa. Però, la supervivència d’un grup més o menys nombrós d’individus perilla quan es trenca l’equilibri entre el vegetal i el fitòfag. Això  succeeix quan s’incrementa amb excés la població del fitòfag (donant lloc a plagues i malalties), o quan s’incrementa la població d’animals herbívors de tal manera que no donen temps a la planta a recuperar-se.
• Protecció selectiva contra la radiació solar. El teixit de recobriment protegeix de l’excés de radiació infraroja i ultraviolada, que poden causar danys per sobreescalfament i desnaturalització de la clorofil·la, respectivament.

L’ epidermis és el teixit de recobriment de les plantes herbàcies i algunes llenyoses (palmeres i altres monocotiledònies perennes); en les demés plantes llenyoses l’epidermis és substituïda per la peridermes, que és el teixit de recobriment dels teixits secundaris. L’epidermis, constituïda generalment per una sola capa de cèl·lules, a la part superficial forma la cutícula, constituïda majoritàriament per cutina, substància que confereix a aquesta coberta unes qualitats peculiars: és hidròfuga i indigerible, impedeix la sortida de l’aigua de les cèl·lules i reflecteix l’excés de radiació solar. En ocasions aquesta acció protectora es reforça amb ceres.

La continuïtat de la cutícula s’interromp als estomes (del grec “estoma”: boca), estructures formades per unes cèl·lules que controlen l’obertura i el tancament d’un orifici anomenat ostíol (del llatí “ostium”: porta), per on tenen lloc l’ intercanvi gasós amb l’exterior (diòxid de carboni procedent de l’exterior, i oxigen i vapor d’aigua procedent de l’interior). Els estomes es situen en totes les parts verdes de la planta, encara que abunden més a les fulles.

Els pèls són cèl·lules epidèrmiques que es formen a totes les parts de la planta. Quan són molt abundants contribueixen a reduir la transpiració, dificulten el moviment dels insectes fitòfags i eviten que les espores dels patògens arribin a la superfície dels òrgans. Alguns pèls segreguen substàncies diverses: aromàtiques (romaní, farigola), urticants (ortiga).

L’ epidermis de l’arrel conté els pèls radicals, que serveixen per a l’absorció d’aigua i nutrients. Són molt nombrosos i moren als pocs dies de la seva formació, sent reemplaçats per nous pèls que es van diferenciant a les proximitats de l’àpex.

El peridermes està constituït per cèl·lules les parets de les quals tenen una gran acumulació de súber o suro. Posteriorment el protoplast d’aquestes cèl·lules desapareix, quedant només les parets suberitzades, que formen un conjunt anomenat súber, impermeable i amb gran resistència a l’atac d’enzims. El súber té una espessor considerable en algunes espècies (alzina surera, alzina, roure), mentre que en altres és més prim i desprèn en forma de plaques (bedoll, plataner, eucaliptus). El suro comercial, que és el súber del bedoll, protegeix a la planta dels incendis forestals, ja que les gemmes poden brotar després de l’ incendi. L’escorça del pi només protegeix quan el foc es produeix al terra, sense arribar a les copes dels arbres.

EL FLOEMA

El floema (del grec “floios”: escorça d’arbre) és el teixit  encarregat de la conducció de la saba elaborada. A les plantes herbàcies només existeix floema primari, mentre que el floema secundari es troba a les plantes amb creixement secundari, menys en les palmeres i altres plantes arbòries monocotiledònies.

Els elements conductors del floema estan formats per cèl·lules vives, però generalment només són funcionals durant una estació; passat aquest temps es fan inactives, degut a dipòsits d’una substància (cal·losa)  que obtura els porus de comunicació entre les cèl·lules. Les cèl·lules pròximes al càmbium continuen actives.

En el floema l’activitat periòdica del càmbium no origina en ells anells de creixement, com en el xilema, degut que no hi ha diferència entre el floema de primavera i el de tardor. Cada any s’ inactiva entre el floema format l’any anterior, el que posa de manifest que la part viva dels tronc es redueix a uns pocs mil·límetres propers a l’escorça.

EL XILEMA

El xilema (del grec “xylon”: fusta) és el teixit encarregat de la conducció de la saba bruta. A les fulles i a les tiges i arrels joves es forma xilema primari. A les tiges velles i al coll (zona de transició de l’arrel a la tija) es forma xilema secundari, que constitueix la fusta.

Als arbres que tenen repòs hivernal, el xilema que es forma a la primavera és menys dens que el format a la tardor, per el motiu del qual la nova cpaa de fusta formada a la primavera té una tonalitat diferent a la que es va formar a la tardor anterio, el que dóna lloc al anells de creixement que s’observen a la secció transversal de l tronc, que permeten conèixer l’edat de l’arbre. Les plantes que creixen en zones clima favorable durant tot l’any no presenten aquesta diferència anular.

Segons les seves característiques funcionals, al xilema secundari es diferencien dues zones:

• Albeca. Té un color clar i ocupa els anells més externs.
• Duramen. Sol tenir un clor més fosc i ocupa els anells interiors.

Quan s’interromp la columna d’aigua en els elements conductors, aquests deixen de funcionar com a tals, ja que normalment no es recupera la facultat de transportar. Aquesta facultat dura més o menys temps: en condicions de sequera l’ interrupció del transport en pot produir en el primer any de la seva formació, mentre que en el clima plujós el transport de saba perdura diversos anys. Generalment els anells més exteriors de l’albeca són funcionals, mentre que els interiors deixen de ser-ho. Les cèl·lules del duramen han perdut la capacitat de transport, i la seva missió principal consisteix en contribuir a sostenir la part aèria de la planta.

A partir d’una certa edat de l’arbre la part més interior de l’albeca es va transformant en duramen, amb el qual augmenta progressivament de volum.

TEIXITS CONDUCTORS

Aquests teixits estan constituïts per unes cèl·lules conductores, la seva missió consisteix a transportar substàncies a gran distància, i cèl·lules acompanyants, amb missions variades: emmagatzematge de substàncies de reserva, sosteniment del teixits vasculars i, a vegades, funció secretora, com és el cas dels conductes resinífers o els conductes laticífers.

Les cèl·lules conductores es caracteritzen per complir un seguit de condicions:

• Són de gran longitud i es disposen unes a continuació de les altres per formar conductes (vasos conductors).
• Tenen dispositius a les seves membranes que permeten el pas de substàncies a altres cèl·lules que no són conductores.
• Les seves parets són molt resistents, per no deformar-se amb la pressió del líquids.

El transport de l’aigua i les sals minerals absorbides per les arrels (saba bruta) ho realitzen els vasos conductor del xilema o tronc, mentre que el transport dels productes elaborats a la fotosíntesis (saba elaborada) ho realitzen els vasos conductors del floema o líber. Les cèl·lules conductores del floema conserven el protoplast, mentre que les cèl·lules conductores del xilema el perden a la maduresa.

ÍNDEX

I. ANATOMIA

1.LA CÈLULA I ESL TEIXITS DE LES PLANTES

      1.1.La cèl·lula de les plantes

         1.1.1.La paret cel·lular

         1.1.2.Els plastidis

         1.1.3.El vacúol

      1.2.Divisió cel·lular

      1.3.Els teixits de les plantes

      1.4.Meristemes

      1.5.Teixits fonamentals

         1.5.1.Parènquima

         1.5.2.Colènquima

         1.5.3.Esclerènquima

      1.6.Teixits conductors

         1.6.1.El xilema

         1.6.2.El floema

      1.7.Teixits de recobriment

      1.8.Teixits secretors

         1.8.1.Lacticífers

         1.8.2.Canals resinífers

         1.8.3. Altres estructures i cèl·lulessecretores

2.ELS ÒRGANS DE LES PLANTES

      2.1.L’arrel

         2.1.1.Morfologia de l’arrel

         2.1.2.Nòduls radicals i micorizes

      2.2.La tija

         2.2.1.Les gemmes

         2.2.2.Classificació de les tiges

      2.3.La fulla

         2.3.1.Fulles normals

         2.3.2.Fulles modificades

      2.4.Òrgans reproductors

         2.4.1.La flor

      2.5.Cicle del desenvolupament de les angiospermes

      2.6.El fruit

      2.7.La llavor

      2.8.El cicle del desenvolupament de lesgimnospermes

      2.9.Propagació asexual o vegetativa

        

II. FISIOLOGIA

3.FOTOSÍNTESIS I ALTRES PROCESSO RELACIONATS

      3.1.La fotosíntesis

      3.2.Factors que regulen la fotosíntesis

      3.3.La respiració

      3.4.La fotorespiració

      3.5.Reducció del nitrogen

      3.6.Distribució dels productes de la fotosíntesis

Aquest serà l'índex que seguirem per estructurar el treball. Podrà canviar durant el curs, ja que potser haurem de reduir informació o ampliar-la.

TEIXITS FONAMENTALS

Les tres categories dels teixits corresponents a aquest grup són:

PARÈNQUIMA: El parènquima (del grec “parenchima”: substància de farcit) comprèn teixits molt variats que realitzen funcions diverses, entre les que destaquen la fotosíntesis i l’elaboració i emmagatzematge. de substàncies. Generalment ocupen la part més voluminosa dels òrgans vegetals, alguns com la mèdula i l’escorça de les tiges i arrels, el mesòfil de les fulles, la polpa dels fruits, etc.

Segons la funció que exerceixen es diferencien varies classes de parènquima:

Parènquima clorofíl·lic. En ell es realitza la fotosíntesis. Està molt desenvolupat al limbe de les fulles, però també es troba en el pecíol de es mateixes, tiges joves i altres parts verdes de la planta.

Parènquima d’emmagatzematge. Emmagatzema diverses substàncies: hidrats de carboni (per exemple, a la patata), proteïnes (per exemple, a la llentia), grasses (per exemple, a l’oliva), etc. Abunda a les espècies que tenen períodes de repòs i han d’emmagatzemar substàncies de reserva per emetre nous brots quan les condicions del medi tornen a ser favorables. Els fruits, les llavors i els tubercles tenen un important parènquima d’ emmagatzemen.

Parènquima aerífer. Conté uns grans espais intercel·lulars on s’emmagatzema aire per facilitar la respiració cel·lular. Està molt desenvolupat a les plantes que viuen en ambients aquàtics o molt humits.

Parènquima aqüífer. Emmagatzema aigua. És característic de les plantes que viuen a ambients molt secs.

COLÈNQUIMA: El colènquima (del grec “kolla”: cola, i “enchima”: substància) és un teixit que sosté els òrgans joves que creixen a l’aire. Les seves cèl·lules tenen una gruixuda paret flexible i molt resistent, la seva plasticitat es va perdent a mesura que la planta es fa adulta.

ESCLERÈNQUIMA: L’esclerènquima (del grec “escleros”: dur, i “enchima”: substància) és un teixit de sosteniment dels òrgans adults quan amb prou feines creixen. Les seves cèl·lules, que acaben per morir perquè tenen el protoplast, tenen una paret molt gruixuda i enormement resistent, degut a l’acumulació de lignina. Es presenten aïllades (com succeeix en alguns fruits: pera, codony) o en grups formant fibres (com succeeix en el cànem, espart, lli, rami, pita, etc.), que s’utilitzen en la confecció de cordes, sola del calçat, peces de vestir, etc. Quan menor és la quantitat de lignina té la fibra, major és el seu valor tèxtil, com és el cas del lli i el rami; en canvi l’espart, el cànem i la pita tenen una fibra molt basta, utilitzada a la fabricació de cordes, sola de calçat, etc.

ENLLAÇOS D'INTERÈS

Teixit vegetal
Parts de la fulla
Súber i felodermis
Teixits vegetals
Esquema dels teixits vegetals

MERISTEMES

Durant la germinació les cèl·lules de l’embrió experimenten una sèrie de divisions que donen lloc a la diferenciació entre l’arrel i la tija. Una vegada diferenciades aquestes dues estructures, al extrems de les dues romanen uns conjunts de cèl·lules amb gran activitat reproductora que perdura durant tota la vida de la planta.

Aquests conjunts de cèl·lules constitueixen els teixits formadors o meristemes (del grec “merizo”: dividir), que en realitat es comporten com uns teixits embrionaris permanents.

Els meristemes són els teixits vegetals encarregats de formar els altres teixits vegetals de la planta. Aquesta capacitat perdura durant tota la vida de la planta -encara que puguin existir períodes de descans- i per això les plantes adultes tenen teixits adults i teixits juvenils, a diferència dels animals, el creixement dels quals es para a l’arribar a l’estat adult.

La divisió cel·lular es realitza amb un ritme i organització precisos, determinats genèticament a cada espècie. Al dividir-se cada cèl·lula meristemàtica origina unes altres dues: una d’elles queda com meristemàtica i l’altra evoluciona cap a una diferenciació que es fa més prominent quan més s’allunya del punt original. La posició d’aquestes últimes cèl·lules dintre de la planta condiciona la seva evolució posterior, ja que la informació que reben de les cèl·lules veïnes serveix de guia per que es produeixin diferenciacions acords amb la missió que han d’exercir: conducció, secreció, etc.

Les cèl·lules dels meristemes són totipotents, és a dir, que les cèl·lules derivades d’elles poden diferenciar-se per originar qualsevol teixit de la planta. Per exemple, les cèl·lules que deriven dels meristemes apicals de la tija produeixen fulles, però en determinades condicions poden produir arrels.

Segons el seu origen, els meristemes es classifiquen en:

• Primaris. Procedeixen directament de les cèl·lules embrionàries i originen teixits primaris. Són els responsables, sobre tot, del creixement en longitud.
• Secundaris. Procedeixen de cèl·lules que han mantingut la seva condició reproductora , o que ja havien arribat a una determinada diferenciació i retornen a nou a la seva condició embrionària. Originen teixits secundaris i són responsables del creixement en grossor.

Segons la posició que ocupen a la plant, els meristemes es classifiquen en:

• Apicals. Situats als extrems de la tija i l’arrel.
• Intercalars. Situats a l’exterior de la planta, però en posició no apical.
• Laterals. Es situen a la zona perifèrica al llarg de la tija o de l’arrel, formant uns anells concèntrics.

Els meristemes apicals de tija originen cèl·lules que posteriorment es diferencien en fulles i altres teixits. Els punts on es situen les fulles s’anomenen nusos; la zona compresa entre dos nusos s’anomena entrenús.

Els meristemes situats als entrenusos són els que aporten el major creixement en longitud, de manera que si aquests meristemes no s’activen es produeixen plantes nanes.

Els meristemes secundaris, propis de les plantes llenyoses, són de dues classes:

• Càmbium.  És el més interior. Origina els teixits conductors: el vasos llenyosos fins al centre (tronc) i els vasos liberians (líber) fins a fora. A les regions amb èpoques desfavorables per l’activitat biològica, el càmbium interromp la seva activitat temporalment, per reiniciar-la en èpoques favorables. Això origina que la fusta d’algunes espècies presenti uns anells concèntrics, que es corresponen cadascun d’ells amb el creixement en grossor durant l’estació favorable anual.
• Fel·logen (del grec “phellos”: suro, “genea”: origen). És el més periòdic. Origina fins a l’exterior un teixit protector (súber o suro) i en direcció a l’interior un parènquima d’escorça. 

ELS TEIXITS DE LES PLANTES

Un teixit és un conjunt de cèl·lules que tenen un origen comú, una organització similar i es desenvolupen unes determinades funcions. Segons la funció que duen a terme es classifiquen de la manera següent:

• Teixits formadors o meristemes. Són els responsables del creixement de la planta.
• Teixits fonamentals. Porten a cap funcions diverses, entre les que destaquen: la fotosíntesi, elaboració de substàncies i emmagatzemen d’aquestes.
• Teixits conductors. La seva funció principal consisteix en transportar substàncies dissoltes.
• Teixits de recobriment. Recobreixen i protegeixen les parts externes que no s’incorporen al metabolisme fonamental.

Les plantes no han desenvolupat un sistema eficaç de conducció de l’oxigen fins a les cèl·lules, per tant els seus teixits tenen poca espessor. Per exemple, la part viva del tronc dels arbres es redueix a uns pocs mil·límetres, metre que la resta són teixits morts. Un altre exemple clar són les fulles, encara que en aquest cas es tracta també de formar una gran superfície captadora de la llum solar.

DIVISIÓ CEL·LULAR

Els organismes cel·lulars provenen d’una sola cèl·lula reproductora. La divisió repetida d’aquesta cèl·lula i de les que procedeixen d’ ella donen lloc a l’organisme. A les plantes superiors el procés de formació de noves cèl·lules que es manté durant tota la vida de la planta, es localitza en uns determinats teixits anomenats meristemes.

Els cromosomes, situats al nucli, contenen als gens (del grec: “genos” origen), que posseeixen la informació corresponen de les característiques de cada individu.

Totes les cèl·lules d’un individu (excepte les cèl·lules sexuals) contenen un mateix nombre parell de cromosomes. Cada dos cromosomes són semblants (cromosomes homòlegs), per el que cada cèl·lula conté dos jocs de cromosomes, excepte les cèl·lules sexuals, que contenen un sol joc de cromosomes.

Les cèl·lules que contenen dobles joc de cromosomes (2n) s’anomenen diploides (del grec “diplos”: doble), mentre que les que contenen un sol joc (n) s’anomenen haploides (del grec “haplos”: senzill).

A la divisió cel·lular es diferencien dos processos diferents:

• Mitosis (del grec “mitos”: filament, que es refereix als filaments que es formen durant el procés de divisió cel·lular). Cadascuna de les dues cèl·lules filles conté el mateix nombre de cromosomes que la cèl·lula mare. Aquesta divisió succeeix tan a les cèl·lules haploides com diploides.
• Meiosis (del grec: “meiosis”: disminució). Cadascuna de les cèl·lules filles conté la meitat de cromosomes que la cèl·lula mare. La cèl·lula mare és diploide i les cèl·lules filles són haploides. La cèl·lula original es divideix dues vegades, donant lloc a quatre cèl·lules filles haploides, anomenades meiòspores (de grec “espora”: llavor). 

La meiosis origina en el cicle de les plantes dues fases o generacions successives i diferents en quant a la dotació cromosòmica:

• Esporòfit (del grec “espora”: llavor i “phyton”: planta). És la generació diploide. Al cos de l’esporòfit es formen unes estructures especialitzades on succeeix una meiosis que dona lloc a les meiòspores, haploides.
• Gametòfit. És la generació haploide, resultat de les divisions de les meiòspores. Al cos del gametòfit es formen unes estructures reproductores que donen lloc a les gàmetes (del grec “gàmetes”: marit). La unió de dos gàmetes de diferent sexe origina de nou la generació diploide. 

Les meiòspores i les gàmetes són cèl·lules reproductores. Una meiòspora, després de mitosis successives origina la generació haploide. Dues gàmetes de diferent sexe que s’uneixen (fecundació) formen el zigot (del grec “cigos”: parella) diploide, que després de divisions successives dóna lloc a la generació diploide. A les plantes superiors les dues generacions adquireixen una forma molt diferent.

Bulb d'Iris d'Holanda

Las plantas bulboses: Iris d'Holanda

Las plantes bulboses:

Les plantes bulboses són plantes herbàcies i perennes que presenten òrgans subterranis de reserva de nutrients, com ara bulbs, corms, rizomes, tubercles i arrels tuberoses. Aquestes espècies solen perdre la seva part aèria durant les èpoques desfavorables de creixement (l'hivern o l'estiu, depenent de l'espècie) i romanen en repòs gràcies a les reserves emmagatzemades en els seus bulbs. Quan les condicions estacionals tornen a ser favorables, aquestes reserves sustenten el nou cicle de creixement. A més, els bulbs també permeten la multiplicació vegetativa o asexual en aquestes espècies. El concepte de "plantes bulboses" fa referència, bàsicament, a aquelles espècies que s'utilitzen com a ornamentals en parcs i jardins o bé, com flors de tall i fora d'aquest àmbit no s'usa per referir-se a plantes les estructures de propagació vegetativa no siguin bulbs.

L'ús de les plantes bulboses és probablement tan vell com la civilització humana. Des dels orígens de la història, les arrels o tiges carnosos i subterranis de moltes espècies van ser utilitzats com a aliment. Amb el transcurs del temps, la gent també va començar a percebre a moltes espècies bulboses com a objectes de simbolisme religiós i no merament com a font d'aliment. Els lliris, per exemple, han estat utilitzats com a símbol de puresa durant centenars d'anys.

Hi ha pintures en palaus de Grècia de més de 3.000 anys d'antiguitat que testifiquen aquest ús. Aquesta associació entre la puresa i certs lliris va passar més tard a la cristiandat, on a la Mare de Déu la hi representava amb flors de lliri en els seus braços. El símbol de la flor de lis va estar originalment basat en la flor d'una espècie d'Iris, i apareixia en pintures religioses egípcies i índies molt abans que fos adoptat com a emblema dels reis de França des del Segle V. Les plantes bulboses llavors, han servit com a aliment, símbols religiosos i del poder real des de fa milers d'anys. Així mateix, han estat admirades i utilitzades per la bellesa de les seves flors des de temps immemorials i per moltes civilitzacions.

Iris d'Holanda:

 Els Iris pertanyen a la família Iridaceae. És una àmplia família, amb aproximadament 200 espècies, que només es troben a l'hemisferi nord.
La paraula "iris" deriva del grec, i significa "arc de Sant Martí", al · ludint als colors d'aquest fenomen, presents en l'esmentat gènere. Ja en l'antiguitat, es coneixia l'iris, i s'han trobat gravats d'iris, en les piràmides d'Egipte, que daten del 1.500 aC


Fonts: Wikipedia

Les plantes reaccionen devant de la nostra veu i estat d'ànim

Les plantes són molt sensibles a les vibracions, i per tant, a la veu humana i a la música.

Igual que quan cridem o acariciem als animals de companyia, les plantes reaccionen davant la nostra veu i estímuls de maneres diferents, però no poden expressar-se d'una manera tan clara i no podem percebre tan clarament com quan li passa alguna cosa a les nostres mascotes casolanes .

No obstant això, les plantes jutgen constantment les cures que els aportem. Si la planta és silvestre agrairà immensament no ser aixafada ni tallada. Si es tracta d'una planta domesticada a la qual no incomoda nostra veïnatge ens considerarà responsables de tot el que li passi, per exemple, si el terreny sobre el qual està plantada no és prou fèrtil o no posseeix els nutrients necessaris per un correcte i complet desenvolupament, o el que tingui una aportació escàs o excessiu de llum solar o abonament.

En realitat, és el propietari de la planta el responsable que es trobi en un terreny de reduïdes dimensions i al qual difícilment arribaran els elements necessaris per al seu correcte desenvolupament, per la qual cosa haurà de comprometre a oferir-li les cures necessàries pel caprici de tenir- sempre "presonera".

Les plantes són molt sensibles a tot tipus de vibracions i, per tant, també ho són a les vibracions sòniques com la veu humana i la música. Per això, el botànic d'origen alemany Nicolás Culpeper ha afirmat que "estimar les plantes i cuidar-les no n'hi ha prou en absolut. És necessari parlar-li’n amb veu suau i pausada, a curta distància i amb molta persuasió".

No obstant això no només cal parlar amb les nostres plantes sinó que també cal saber escoltar a través de la nostra vista i comprendre el que volen expressar amb l'objectiu de poder atendre amb la major promptitud.

Les investigacions realitzades per científics soviètics, japonesos i nord-americans confirmen que les plantes poden habituar-se a la veu del seu cuidador habitual i trobar-hi uns nivells d'harmonia superiors als que aconseguirien amb qualsevol altra. Segons els experts, la veu humana, juntament amb el brunzit dels insectes pol·linitzadors, és el so més tolerat. Curiosament la veu femenina de les jardineres surt ben parada en aquests estudis ja que té major capacitat de facilitar la curació de plantes malaltes en ser, generalment, més melòdica.


Fonts: http://www.consumer.es/web/es/bricolaje/jardin/2004/03/22/97446.php

Iris d' Holanda

Iris de Holanda, Lirio español
Iris xiphium

- Nombre científico o latino: Iris xiphium

- Nombre común o vulgar: Iris de Holanda, Lirio español.

- Familia: Iridaceae (Iridáceas).

- Origen: España.

- Los lirios españoles y holandeses son bellas plantas altas de floración primaveral en una gama de muchos coloes y excelentes como flor cortada.

- Planta bulbosa, de más de 1 m de altura.

- No está tan difundido en jardinería como otros bulbos.

- Mediante cultivo se han obtenido muchas variedades, con colores entre blanco, amarillo, azul, violeta púrpura, etc.

- Floración en primavera.

- Luz: a pleno sol y semisombra.

- Plantación: principios de otoño.

- Riego regular semanal o dos veces a la semana durante la floración y déjelos secar durante el verano.

- Multiplicación por separación de los bulbillos que crecen alrededor del bulbo principal; en otoño.


http://fichas.infojardin.com/bulbosas/iris-xiphium-iris-de-holanda-lirio-espanol.htm

El vacúol

El vacúol és un orgànul que realitza varies funcions:

• Permet una gran superfície de contacte entre el protoplast i la paret cel·lular.
• L’aigua que entra a la cèl·lula passa al vacúol, que fa que aquest augmenti de volum i empenyi als altres components cel·lulars a la paret cel·lular. D’aquesta manera es mante la rigidesa dels teixits i desafavoreix el creixement cel·lular.
• Emmagatzema diferents substàncies de reserva, que posteriorment són mobilitzades.
• En ocasions acumula productes tòxics resultants del metabolisme cel·lular. Aquests productes queden immobilitzats per la cèl·lula, però són tòxics per als paràsits i herbívors, el que representa una defensa de la planta envers aquests organismes.

Al principi de la diferenciació cel·lular sol haver-hi nombrosos vacúols petits que es reuneixen en un de sol quan la cèl·lula es torna adulta, podent arribar a ocupar fins al 99% del volum cel·lular.

Els plastidis

Els plastidis ( del grec “plastos”: formador) són orgànuls molt dinàmics que elaboren diverses substàncies. Segons la naturalesa de les substàncies formades i/o emmagatzemades es diferencien varies classes de plastidis:

• Cloroplasts (del grec “cloros”: verd). Elaboren la clorofil·la, de color verd, capaç de captar l’energia lluminosa per elaborar compostos carbonats partir d’aigua i diòxid de carboni. Amb el fi d’optimitzar la fotosíntesi el cloroplast conté un abundant i complex sistema de membranes internes, que proporcionen una gran superfícies captadora de llum. Els cloroplasts estan presents als teixits verds però no a les arrels.
• Cromoplasts (del grec “cromo”: color). Elaboren i emmagatzemen pigments carotenoides, responsables del color groc, ataronjat o roig d’alguns òrgans, com: l’arrel de la pastanaga, els pètals de les flors, d’epidermis dels fruits, etc. En ocasions els cloroplasts es transformen en cromoplasts, succeeix, per exemple, al fruit del tomàquet, que al madurar passa de color verd a vermell.
• Leucoplasts (del grec “leucos”: blanc). Sintetitzen i/o guarden substàncies de color blanc, com el midó, proteïnes i lípids.

La paret cel·lular

La paret cel·lular és una coberta contínua on tenen lloc nombrosos processos físics i químics, per tant es considera un orgànul més. Aquesta paret impedeix que el protoplast adquireixi una gran mida  i es trenqui, a la vegada que exerceix una funció de subjecció de la part aèria de la planta, el que permet crear una estructura que incrementa la superfície aèria, amb el qual la planta pot captar major quantitat d’energia lluminosa.

A la paret d’una cèl·lula madura es diferencien tres parts, que des de fora a dins són: una part comú a dues cèl·lules contigües (làmina mitja), la paret primària i la paret secundària.

La paret primària inicialment és plàstica i extensible, el que permet el creixement de la cèl·lula. Les cèl·lules que conserven el protoplast només tenen aquesta paret, de la qual la grossor depèn de la funció de la cèl·lula a la que pertany.

Està formada majoritàriament per cel·lulosa, substància que representa la mitat de la biomassa terrestre; polímer natural més utilitzat, ja sigui de manera natural (fusta, paper, fibres tèxtils, etc.) o en productes derivats (nitrats de cel·lulosa utilitzades en fibres artificials, plàstics, pintures, etc.).

La paret secundària, formada per capes successives, es forma a les cèl·lules que en la seva maduresa perden el protoplast després d’ haver-se format aquesta paret. Sobre una trama cel·lulòsica, la paret secundària incorpora lignina, que incrementa la seva rigidesa i resistència mecànica, el que proporciona als troncs dels arbres una gran solidesa; a més a més, al ser la lignina una substància inerta disminueix el perill que els troncs es podreixin internament. Juntament amb la cel·lulosa, aquest compost representa el 70% de la biomassa terrestre.

La intercomunicació cel·lular  es produeix mitjançant els forats situats a la paret cel·lular.

Els espai intercel·lulars (meats) es formen com a conseqüència de la separació de les parets cel·lulars contigües o a causa del trencament de cèl·lules senceres. Aquests espais ocupen a vegades un volum considerable, com passa a les fulles, el que facilita la circulació de gasos en els processos de respiració i fotosíntesis. 

Julio Rodríguez -Las plantas hablan- L2N{11feb10

56 horas en minuto y medio

Can talking to plants bear fruit?

Much-derided claims that talking to plants can help them grow are being tested in a serious study at the Royal Horticultural Society's (RHS) gardens.

For 30 days tomato plants at Wisley in Surrey will "listen" to voices through MP3 headphones attached to their pots.

Growth will be measured before, during and after the experiment and compared to "control plants" left in silence.

Wisley gardener Colin Crosbie says there is "solid evidence" certain sounds encourage healthy growth.

"We're taking it very seriously. A lot of people are thinking this is an April Fool but it's quite serious," he told the BBC.

"We want to get a great diversity of voices. There's great variation in the human voice, and there might just be the perfect voice for talking to plants.

As far as the tomatoes (Gardener's Delight) are concerned, he went on: "We've tried to pick a variety that will grow at an even rate.

"We're having fun too, but it could be very beneficial."

On Wednesday the RHS will hold auditions to try to find "the voice of Wisley" and Britain's most plant-friendly human sound.

The recordings are expected to include poems, stories, nursery rhymes, songs, Shakespearean verses and even extracts from John Wyndham's novel The Day of the Triffids.

Mr Crosbie said: "We know that sounds of between 125hz and 250Hz can affect gene expression in plants and help them grow but this has only been tested using music.

"For the first time we will be able to advise people not only whether it's worth talking to their plants but exactly how it should be done.

"We may even be able to standardise the practice by recording the perfect voice for those less confident in conversing with their plants."

Toby Buckland, lead presenter on BBC Gardeners' World, said: "A lot of thinking behind this is that if a gardener is relaxed, it helps the plants grow better.

"Plants do pick up on your stress, that's something that's well known, and if you're not confident, it's as if it's a self-fulfilling prophecy for failure.

"As soon as you're relaxed, it comes together. It's well worth looking into and I'd be interested to see the results."

In a television interview in 1986, Prince Charles famously said it was "very important" to talk to plants and that they "respond" when spoken to.

His views were ridiculed by many commentators but are shared by Mr Crosbie.

"I do believe talking to plants works. Gardeners are quite tactile and there are those of us that talk to our plants to actively encourage them," he said.

"There are many examples where plants have been threatened when not performing, 'right, if you don't do it, this will be the chop for you', and they tend to respond."

In 2007 South Korean scientist Mi-Jeong Jeong claimed playing Beethoven's Moonlight Sonata to rice plants encouraged quicker growth and blossoms to bloom earlier.

The RHS is Britain's leading gardening charity dedicated to advancing horticulture.

Deixo aquí els enllaços:

http://news.bbc.co.uk/2/hi/uk_news/7973727.stm

http://organicgardening.about.com/b/2009/06/23/its-true-you-really-should-talk-to-your-plants-especially-if-youre-a-woman.htm

ANATOMIA: 1.LA CÈL·LULA I ELS TEIXITS DE LES PLANTES

LA CÈL·LULA DE LES PLANTES
La cèl·lula de les plantes es formada per: la paret cel·lular i el cloroplast. Que aquest, al mateix temps consta de:

• Protoplasma. És el contingut viu de la cèl·lula. Està limitat exteriorment per una membrana (membrana plasmàtica).

• Substàncies passives, elaborades en els diferents orgànuls de la cèl·lula. Entre aquestes substàncies destaquen: midó, lípids, poteïnes, ceres, tanins, etc.

La paret cel·lular es forma amb productes segregats per el protoplasma, però una vegada formada la paret el protoplasma pot desparèixer, com succeix en les cèl·lules que duen a terme funcions conductores o de subjecció.
Els protoplasts de cèl·lules successives es comuniquen entre sí a través d'uns diminuts forats de la paret cel·lular, per tant tots els protoplasts d'una planta formen un conjunt anomenat simplast (del grec "sin": amb i "plasts": format).
Una de les característiques del protoplast és la presència d'unes membranes semipermeables,que només permeten el pas selectiu de certs ions i molècules.
En ocasions les cèl·lules no contacten per complet, sino que deixen entre elles uns espais intracel·lulars.
En aquests espais, juntament amb les parets cel·lulars i les cavitats que deixen els protoplasts al desaparèixer, formen un conjunts anomenast apoplast (del grec "apo": sense, i "plasts": format).
La cèl·lula de les plantes, semblant a la dels animals, es diferencia d'aquesta per la presència de tres estructures propies relacionades amb la fotosíntesi: la paret cel·lular, els plastidis i els vacuols.